23 d’agost 2012

Ressenya: El Juego de Ender

Títol original: Ender's Game
Títol en castellà: El Juego de Ender
Autor: Orson Scott Card
Editorial: Ediciones B
Any de publicació: 1985
Número de pàgines: 384


Sinopsi
La Terra es veu amenaçada per l'espècie extraterrestre dels insectores, uns éssers que es comuniquen telepàticament i que es consideren totalment diferents dels humans, als que volen destruir. Per vèncer, la humanitat necessita d'un geni militar, i per això es permet el naixement d'Ender, el tercer fill d'una parella en un món que ha limitat estrictament a dos el nombre de descendents. Als sis anys, Ender és reclutat per ser ensinistrat a l'Escola de Batalla, una estació especial on els nens superdotats són preparats des de petits per dirigir la pròxima guerra ...


Opinió personal
El Joc d'Ender el vaig descobrir per casualitat mirant les ressenyes fetes pel blog Crónicas de los Reinos. En donaven molt bona crítica i vaig decidir en llegir-me'l i m'he trobat que el llibre m'ha atrapat: el vaig començar a llegir ahir i avui ja l'he acabat!

Fa poc que vaig dir per aquí que els llibres amb protagonistes com a nens o com a pre-adolescents m'agradaven bastant, però més que tot perquè els escriptors d'aquest llibres m'encanten. Bé, em puc reafirmar amb això perquè aquest llibre passa a engrossar la llista de llibres amb protagonistes pre-adolescents que són fantàstics. 

Les històries de ciència-ficció m'agraden en general, però aquesta en concret es centra més en simuladors i camps de batalla simulats que res més. Per tant no veurem l'interior de naus espacials, ni ens toparem amb alienígenes cara a cara. La història es centra durant tot el llibre amb Ender, un nen de 6 anys al qual veurem créixer fins als 12. 

Veurem com Ender és reclutat per ser entrenat i per lluitar contra els Insectors, una espècie alienígena que vol destruir la raça humana. Serà entrenat i posat a prova pels seus superiors, i cada vegada que superi un obstacle el veurem patir, sense que ningú l'ajudi. A mi en concret m'ha fet molta pena, perquè estem parlant d'un nen de sis anys, superdotat, si, però un nen que el tracten com a un adult i que no paren de posar-li proves per tal de que es superi a ell mateix. A més el llibre està escrit de tal manera que el lector acaba oblidant a vegades que el protagonista és un nen. 

En moments determinats la història s'allunya de la vida d'Ender i es centra en la vida dels seus germans, de Peter i Valentine, dos nens superdotats com ell. Veurem com intriguen en política tot i només tenir 10 i 12 anys i com els seus sentiments per Ender van evolucionant amb el pas del temps. El més curiós per mi és que quasi no es menciona el que van haver de patir els pares al veure's separats del seu fill més petit, sinó que queden relegats a un tercer o quart lloc i quasi no són mencionats.

La narració és molt dinàmica, mai paren de passar coses, però és alternada amb moments més tranquils, com quan Ender juga amb la consola al joc País de la Fantasia, on ens endinsem en la psicologia del nen. 

Al llibre li poso la millor puntuació, ja que m'ha enganxat i no l'he pogut deixar fins que s'ha acabat. He sentit molta pena, però a la vegada orgull, per Ender, ja que es mereix el millor del món. Veure que un nen perd la infància no és agradable, i fa sentir ràbia. Per això aquest llibre tot i tenir protagonistes infantils, no recomanaria que el llegissin persones menors de 15 anys: simplement no és un llibre per a nens. 

Tot i que aquest llibre és el primer d'una sèrie de vuit, es pot considerar un llibre autoconclusiu, perquè tot i que deixa marge per molta més història, la part de la infància d'Ender queda completament tancada. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada